AMB LA TÈCNICA DE PERUCHO

 

El matí del trenta-un d’octubre de 1912, estant assegut el baró de Ribadrola prop de la llar foc del saló del palauet, recuperant-se d’un dolor de ciàtica, s’aparegué el fantasma del general Sardà. Aclareix don Pedro Távara en el seu volum De monstris et umbris (1657, Luca, excudendi M. Piator) que no és gens d’estrany que les ànimes es deixin veure a ple dia. El que passa és que qui més qui menys, en les hores diürnes, va atrafegat, sovint fora de casa, i per això no es veuen els fantasmes en aquells moments del matí o del migdia.

Després de rememorar, com sempre feia, la victoriosa batalla del Pla de La Guixera, el general i el baró (descendent d’aquell per branca materna) passaren a repassar la situació política europea del moment. Semblava que aquesta s’estava enredant, amb pactes de no agressió entre les potències, i la sempre delicada “qüestio dels Balcans”. Sardà, exiliat a l’imperi Austrohongarés després de la derrota de la Guerra du Successió, havia lluitat a l’exèrcit imperial contra els turcs, assignat a un regiment d’hússars serbis. Coneixia prou bé el tarannà d’aquells pobles indòmits, que a més de l’odi contra els turcs, també se’l tenien entre croates i serbis, i kosovars i montenegrins. “Un vertader vesper” va sentenciar tustant el sabre. Passaren a pontificar sobre el succés de l’any, que no era altre que l’enfonsament del vaixell Titànic l’abril passat. El baró, home de profundes conviccions cristianes, va comparar aquell esdeveniment amb l’ensorrament de la Torre de Babel. “La supèrbia humana s’humilia davant els designis de la naturalesa, empesos pel Senyor”, va dir mentre es servia una altra copa de conyac francès.

Després van col·locar les peces d’escacs damunt el bellíssim tauler de fusta de cedre del Líban. El general, posseïdor de coneixements estratègics en l’art de la guerra, esdevenia un adversari formidable i exigia tota l’atenció del baró. Amb tot, aquest obtenia algunes victòries, ja que era un estudiós del  Libro de la invención liberal y arte del juego del ajedrez, del campió Ruy López de Segura, publicat el 1561 a Alcalà de Henares. Un cop finalitzada la partida, aquell cop acabada en taules, Sardà va excusar-se dient que tenia reunió d’oficials traspassats. La fina gelor que havia surat pel saló durant la seva estada s’esvaí, i tan sols quedà una lleugera taca d’humitat damunt la tela del sofà.

 

 

 

 

LA RESPOSTA

 

En els darrers anys de vida, el pare tenia una mena d’obsessió pel crit d’uns ocells desconeguts. Tant si el lector viu al camp com a la ciutat, haurà escoltat algun cop el crit (no arriba a cant) d’aquesta espècie voladora. És una mena de “uuuuuh, uh...” Com passa generalment amb la gent gran (i jo ja començo a desconfiar de la filla) no fem gaire cas del que ens diuen. Ens empesquem un munt de mentides per a fer veure que ens interessa el tema, creient que ser vell és sinònim de ser beneit. Ara que el pare no hi és (almenys de la manera en què abans hi era) , he heretat la mateixa fascinació per a descobrir quina és l’espècie que emet aquella veu enigmàtica.

Va ser (on podria ser si no?) a la màgica vila de Sant Quintí de Mediona, que vaig trobar la resposta. Però abans de comunicar-la, permeteu-me algunes consideracions que crec oportunes. Cada lloc té uns moments determinats del dia, com les persones tenen certa edat, en què es manifesta tota la seva essència. El perquè, no el sé. Tindrà a veure potser amb la geometria fractal, el tel·lurisme o les dèries personals. A Sant Quintí, l’ínterim horari és entre les dotze del migdia i les quatre de la tarda. És un lapsus de quietud, a la vila, Tan sols els enigmàtics gats, tan lligats al misteri, es deixen veure discretament, ells sabran per quines raons. De petit, a l’estiu m’escapolia de casa a través d’una finestra que donava a l’escala i a la qual hi arribava emparrant-me a la pica del lavabo, per tal de lliurar-me de la depressiva obligació de fer la migdiada. Sempre passava entre les tres i les quatre de la tarda, i com digué un personatge de Blade Runner, “jo he vist coses que mai creuríeu”. Criatures catalogades en la criptologia onírica, fantasmagòrics soldats napoleònics que van cremar la vila el 1809, el vell i mai prou valorat prior Sebastià Rich traient la pols a les relíquies de Sant Antoni i Sant Justí...

Bé, doncs el Confeti (el llebrer de casa) i jo passejàvem prop d’una antiga era on ara només ja es molen els meus records d’infant. Havíem olorat els herbois de farigola i tallat unes plantes de fonoll per donar sabor a les olives. I la vam sentir i escoltar. L’au misteriosa, ens mirava des d’una filada elèctrica. “Uuuuuh, uh! feia la tórtora turca. L’ocell que simbolitza l’amor i la fidelitat. “Digues-li al pare, que ets tu.quan tornis a internar-te en el cel”, li vaig dir.

PS

Feu-me arribar, lectors, quin és moment màgic de la vostra vila, per tal de confegir L’Atlas dels Horaris Encantats del Penedès.

DOLFUS

 A l’arxiu del palau dels Hartmann (Hamelin, Alemanya) se’n parla poc, i de puntetes, d’aquell 31 d’octubre de 1773, dia en què Dolfus, el gos pastor armeni de la família, es va asseure a la taula de la biblioteca i, després de sucar al tinter la ploma de cigne afgà, començà a escriure la història de la nissaga Megerian. Els Megerian, originaris de l’antiga Armènia, havien abandonat la vida nòmada que durant segles els havia menat amunt i avall de la Ruta de la Seda. Els vents gèlids del mont Ararat (en el qual s’aturà l’Arca de l’Aliança quan cessà el Diluvi) els havia adobat la pell, i les veus misterioses que els arribaven a lloms de les flames sempiternes dels pous de petroli d’Azerbayan els havien guiat per camins desconeguts en els mapes.

A partir del 1447 es van instal·lar al barri de Gomidàs, a la ciutat d’Erevan dedicats aparentment a la venda de catifes voladores de segona mà (car en aquells temps sembla que l’ofici s’havia perdut i ja no se’n teixien de noves), destinades a una clientela adinerada. Amb tot, Dolfus insinuà a “Volat quod est Verbum, manet in scriptis” que el vertader i encara més lucratiu negoci dels Megerian era el de materialitzar converses caçades a l’èter. Els Megerian, en contacte secular amb els dervixos i xamans de les estepes de l’Àsia Central, havien après d’ells secrets arcans. En efecte; eren capaços de transcriure damunt de pergamí les paraules, les frases que suraven a l’aire.

Explicar el procediment alquímic-cabalístic emprat seria molt prolix i potser avorriria al lector. Però aquesta qualitat feia que la família Megerian fos contractada pels serveis secrets de les grans potències amb l’objectiu d’obtenir informació escrita sobre les activitats dels altres països. En definitiva, els Megerian treballaven en l’espionatge internacional. Membres de l’extensa nissaga armènia estaven col·locats per tot el món a distintes ambaixades, ensinistrats en la primera operació; capturar les converses que es produïen en els despatxos i ficar-les dins de flascons fabricats amb els òxids del bor i del silici.

Després eren enviats cap a Erevan i conduïts a una finca que els Megerian posseïen als afores de la ciutat. Allí, una desena de científics, també de la família, transmutaven el contingut dels flascons en lletra escrita. L’escriptura la duien a terme centenars de gossos de raça pastor armeni, com els avantpassats de Dolfus, per ser una raça increïblement intel·ligent i històricament acompanyants dels escribes egipcis. Els pergamins passaven a ser llegits per un comitè d’experts en geopolítica i quan detectaven alguna informació rellevant la venien al millor postor.

Dolfus va morir una tarda d’octubre del 1775, sense veure publicada la seva magna obra. El seu darrer lladruc va materialitzar-se en una blanca papallona. Per cert… deixà a mitges una inquietant frase relativa al crim del rector de Torrelles.

PARADES

 

PARADES

 

Amunt i avall del país per anar a fer recerques o xerrades, un element del paisatge m’ha cridat força l’atenció, sempre. Es tracta de les “suposades” parades d’autobusos de línia, disseminades per tot el territori. Convido el lector a què s’hi fixi quan es desplaci. Veurà que tenen aspecte d’abandonament, de que mai cap autobús ha carregat o descarregat viatger algun, entre d’altres possibles motius, perquè acostumen a estar situades en llocs allunyadíssims de les poblacions més properes. El lector les veurà empaperades amb cartells d’oblidades festes majors,  o de circs estrangers dels quals no és té notícia que hagin actuat a cap poble. En canvi, entre aquest empastifament de cartells, no hi trobarà horaris de ninguna companyia de transports. Què està passant, doncs? Quina finalitat tenen aquestes parades fantasma? Ginés Martín  treballa per una enigmàtica i invisible fundació que s’encarrega d’obtenir informació sobre temes diversos, com ara què prefereix la gent en el tallat, si sucre o sacarina, o a quina má es posen primer el guant les dones. Bé doncs, Ginés Martín, amb el qual vaig coincidir fa poc al balneari de Fontvella, em va explicar  que les parades d’autobús de línia han vingut a substituir les cabines telefòniques, per a desenvolupar la mateixa funció. Ambdós elements són fites de comunicació per agents d’un munt de grups organitzats amb aneu a saber quins objectius. Diu que la primera tàctica del secretisme és posar la informació ben a la vista, perquè poca gent s’entreté a llegir, i si per casualitat hom ho fes, no entendria el significat, ni molt menys sospitaria.

La seva presència, em confessa, no és per plaer. Va descobrir l’objectiu de la seva missió, que amablement va declinar de compartir amb mi, en una parada d’autobusos a les envistes dels Plans de Sió. Els tres dies que vam coincidir   vaig estar atent a tot allò en què es fixava per si em podia fer una idea sobre què investigava. Fou debades. La Montse em va convèncer per a què ho deixés estar perquè despertaria el meu vessant paranoic i es tractava de gaudir de les aigües termals i dels massatges.

Amb tot, el dia que marxàvem el vaig descobrir fitant en el buffet del dinar la part on hi havia les gambes salades i les cuinades a la planxa.

 

NON DIRE PASTANAGA

Non dire pastanaga

 

 

L’automòbil avança sense pressa per l’autopista. Com si li fes mandra estirar de la corda que ferma l’horitzó per apropar el destí al que es dirigeix. Des que hem sortit de Barcelona a l’interior del vehicle plana Itàlia. En la conversa assossegada, en els records que reviscolen en el teatre de la memòria, en  les anècdotes ensucrades per la nostàlgia, en el lleu accent  de la Campània que vernissa les paraules de la doctora Colantuono. Quan arribem a Sant Quintí de Mediona hauré de presentar-la al públic que assistirà a la seva conferència. Però de moment deixem els llums esmorteïts de l’autopista i ens capbussem en la foscor de la carretera comarcal, entre les vinyes intuïdes del paisatge absent.

Acordem que els dos països tenen molt en comú, com l’italianòfil Josep Pla avisava afirmant que Catalunya era una petita Itàlia. Restem uns instants en silenci, com passa quan es cita els mestres. Els fanals del desviament a Terrassola i Lavit , semblen cuques de llum entrellucats en mig de la boira baixa i li espurnegen la memòria.

-Vaig decidir quedar-me a viure a Catalunya quan vaig sentir que aquí existeix la paraula pastanaga- diu divertida la doctora. Explica el dia que la mestra de l’escola del seu poblet va cridar, alarmadíssima, la seva mare per a comunicar-li que la nena deia “pastanaga” per comptes de “carota”. Allò, segueix, era d’un provincialisme gairebé vergonyós pel sistema educatiu. Les llengües pròpies de les diferents regions italianes havien de fer-ser servir, en tot cas, a casa, o en algun acte folklòric. En públic, a l’ensenyament, al funcionariat; és a dir, allí on es feien coses serioses i importants calia parlar l’italià oficial. El dialecte toscà de Dante Alighieri, com va acordar-se quan la unificació d’Itàlia el 1870. Em sorprenc. Penso, com es diu en castellà, que “en todas partes cuecen habas”. Recordo  les humiliacions i càstigs que de petit va patir el meu amic Gerard Boix i els seus companys de classe a la vila de Llauró, al Rosselló, cada cop que a l’escola els sentien parlar en català. Els mestres en deien “patois” Així que arreu hi ha un Tribunal Suprem, un partit polític o algun ciutadà de bé, als que la diversitat lingüística els resulta impertinent. A França, a Espanya, i fins ara no ho sabia, també a Itàlia.

A la conferència, la Colantuono parla de vells còdex de Ripoll, i el seus cants de sibil·la ens traslladen a remots temps, quan tot just naixia una llengua, que mai podran fer callar.

DON CARLOS

 

DON CARLOS

 El “abuelito”, com es coneix a la família, Don Carlos per la resta dels habitants de les envistes del Taia Chimborazo (“el pare Chimborazo”), com anomenen en quitxua aquest volcà equatorià, és una xaman, un “home medicina”.

Hom creurà recordar en aquestes línies l’emblemàtica obra de Carlos Castaneda, Las enseñanzas de don Juan. Diuen que és el llibre que més transcendència ha tingut en la cultura del segle XX.  La diferència entre els dos xamans és que el don Juan era un invent de l’antropòleg peruà i Don Carlos existeix. Me’n van parlar  prenent el tallat després d’un àpat en un restaurant de la Barceloneta.  Enzo, el cambrer, va acceptar-me un xarrup d’herbes en agraïment al seu sol·lícit servei.La conversa va anar enfilant-se cap a les alçades del  Chimborazo.   Va sortir a relluir la figura de Don Carlos, el seu avi, menut, de pell resseca com la de les velles mòmies inques.Vist el meu interès es va comprometre a aconseguir-me una entrevista amb el xaman. La missió, em va advertir, seria complicada. Caldria esperar que l’home s’hi avingués i que algun familiar d’Enzo s’arribés fins a l’aldea penjada als Andes com niu de còndor , i que conegués prou el quetxua (“el abuelito” no parla castellà) per a fer les oportunes traduccions.

Vet ací, que passats quinze dies vaig rebre una trucada d’Enzo. Estava eufòric. Havia aconseguit que Dorita, una cosina de la mare que de tant en tant pujava a visitar el xaman, el convencés per fer una video trucada. Dissabte a les nou del vespre, hora de Sant Quintí de Mediona, les dues del migdia a Guayaquil, vam establir connexió. Després de les presentacions fetes per Dorita es va produir un silenci, agradable, relaxant, amb els ullets negres com els carbons del volcà ,de Don Carlos fitant-me, com llegint algun text del meu interior. “Kisiruna mask’ay. Uyariy musquy” va dir sense mudar el gest.  S'aixecà i marxà. Frisava per saber què havia dit.  “Diu que ets home que busques.  Estigues atent als somnis”, em va traduir. Davant la meva perplexitat, Dorita, em va aclarir: “Estigues content. Has passat la seva “prova”. De segur que en somnis et desvetllarà alguna de les certeses que busques”. I així va ser, tot i que em demani dubtós si tot plegat no és sinó una malifeta del vent misteriós i burleta de Sant Quintí.

BENITO-OLIVER

 

BENITO-OLIVER

 

Anant pel camí que discorre mandrós entre els rostolls  de blat,  castigats pel sol, tenia la impressió que algun burleta estirava de l'horitzó per a què em resultés inabastable. Arribat a les ruïnes de l'abadia benecditina, vaig cercar el meu lloc de no fer res. Una ombra mòbil es projectava des de les alçades.  L’àliga, bressolada pels corrents invisibles de l'aire. escodrinyava  des del seu reialme eteri alguna presa.  I em vaig recordar de la història que  anys enrere em relatà el "tío Perejil" (Pérez Gil). Anava del nen d'onze anys, Benito Gago i va passar la nit de Nadal del 1909. Tota la família i una colla d'amics i veïns sopaven alegrement a la llar dels Gago. L'hivern havia emblanquinat el paisatge per a què fos ben adient amb les dates. La mare manà Benito anar a per aigua al pou que havia a uns vint metres de casa. No havien passat deu segons que a taula arribaren els crits horroritzats del nen i una frase que es repetí dues vegades, cada cop més fluixa: " Se me'n duen!" Van sortir tots, esverats. Benito no hi era. Les petjades no havien arribat al pou, i la galleda restava abocada sobre la neu. Encara van poder escoltar, des de les alçades, un darrer crit d'auxili engolit per l'obscuritat. Què havia passat? Va ser sempre un misteri. Vaig pensar si la meva àliga en tindria coneixement, però semblava defugir la qüestió fonent-se rere unes alzines llunyanes.

L'endemà vaig anar a la biblioteca  a consultar les hemeroteques locals en cerca de l'enigmàtica notícia. Però fou en debades.. Així que em dirigí al palauet de don Pedro Távara, al carrer Rúa de los Notarios, a Zamora.   Interrogat sobre el cas del dissortat Benito, el seguí fins la seva biblioteca. Després d'enfilar-se a l'escala de fusta de freixe, m'atansà un vell volum de In midst of life, de l'escriptor i aventurer nord-americà Ambrose Bierce.  Hereu de   Poe i Herman Melville va ser inspirador de Lovecraft. Bierce tenia l'habiltat de crear relats terrorífics i angoixants.   El llibre contenia un relat idèntic al cas del vailet samorà, tot i que es deia Oliver Thomas i passava a Gal·les. ¿Quin lletraferit, de la ciutat del Duero, va escampar aquella llegenda urbana? Un misteri, com què li pasà a Benito Gago.