NON DIRE PASTANAGA

Non dire pastanaga

 

 

L’automòbil avança sense pressa per l’autopista. Com si li fes mandra estirar de la corda que ferma l’horitzó per apropar el destí al que es dirigeix. Des que hem sortit de Barcelona a l’interior del vehicle plana Itàlia. En la conversa assossegada, en els records que reviscolen en el teatre de la memòria, en  les anècdotes ensucrades per la nostàlgia, en el lleu accent  de la Campània que vernissa les paraules de la doctora Colantuono. Quan arribem a Sant Quintí de Mediona hauré de presentar-la al públic que assistirà a la seva conferència. Però de moment deixem els llums esmorteïts de l’autopista i ens capbussem en la foscor de la carretera comarcal, entre les vinyes intuïdes del paisatge absent.

Acordem que els dos països tenen molt en comú, com l’italianòfil Josep Pla avisava afirmant que Catalunya era una petita Itàlia. Restem uns instants en silenci, com passa quan es cita els mestres. Els fanals del desviament a Terrassola i Lavit , semblen cuques de llum entrellucats en mig de la boira baixa i li espurnegen la memòria.

-Vaig decidir quedar-me a viure a Catalunya quan vaig sentir que aquí existeix la paraula pastanaga- diu divertida la doctora. Explica el dia que la mestra de l’escola del seu poblet va cridar, alarmadíssima, la seva mare per a comunicar-li que la nena deia “pastanaga” per comptes de “carota”. Allò, segueix, era d’un provincialisme gairebé vergonyós pel sistema educatiu. Les llengües pròpies de les diferents regions italianes havien de fer-ser servir, en tot cas, a casa, o en algun acte folklòric. En públic, a l’ensenyament, al funcionariat; és a dir, allí on es feien coses serioses i importants calia parlar l’italià oficial. El dialecte toscà de Dante Alighieri, com va acordar-se quan la unificació d’Itàlia el 1870. Em sorprenc. Penso, com es diu en castellà, que “en todas partes cuecen habas”. Recordo  les humiliacions i càstigs que de petit va patir el meu amic Gerard Boix i els seus companys de classe a la vila de Llauró, al Rosselló, cada cop que a l’escola els sentien parlar en català. Els mestres en deien “patois” Així que arreu hi ha un Tribunal Suprem, un partit polític o algun ciutadà de bé, als que la diversitat lingüística els resulta impertinent. A França, a Espanya, i fins ara no ho sabia, també a Itàlia.

A la conferència, la Colantuono parla de vells còdex de Ripoll, i el seus cants de sibil·la ens traslladen a remots temps, quan tot just naixia una llengua, que mai podran fer callar.