LA RESPOSTA

 

En els darrers anys de vida, el pare tenia una mena d’obsessió pel crit d’uns ocells desconeguts. Tant si el lector viu al camp com a la ciutat, haurà escoltat algun cop el crit (no arriba a cant) d’aquesta espècie voladora. És una mena de “uuuuuh, uh...” Com passa generalment amb la gent gran (i jo ja començo a desconfiar de la filla) no fem gaire cas del que ens diuen. Ens empesquem un munt de mentides per a fer veure que ens interessa el tema, creient que ser vell és sinònim de ser beneit. Ara que el pare no hi és (almenys de la manera en què abans hi era) , he heretat la mateixa fascinació per a descobrir quina és l’espècie que emet aquella veu enigmàtica.

Va ser (on podria ser si no?) a la màgica vila de Sant Quintí de Mediona, que vaig trobar la resposta. Però abans de comunicar-la, permeteu-me algunes consideracions que crec oportunes. Cada lloc té uns moments determinats del dia, com les persones tenen certa edat, en què es manifesta tota la seva essència. El perquè, no el sé. Tindrà a veure potser amb la geometria fractal, el tel·lurisme o les dèries personals. A Sant Quintí, l’ínterim horari és entre les dotze del migdia i les quatre de la tarda. És un lapsus de quietud, a la vila, Tan sols els enigmàtics gats, tan lligats al misteri, es deixen veure discretament, ells sabran per quines raons. De petit, a l’estiu m’escapolia de casa a través d’una finestra que donava a l’escala i a la qual hi arribava emparrant-me a la pica del lavabo, per tal de lliurar-me de la depressiva obligació de fer la migdiada. Sempre passava entre les tres i les quatre de la tarda, i com digué un personatge de Blade Runner, “jo he vist coses que mai creuríeu”. Criatures catalogades en la criptologia onírica, fantasmagòrics soldats napoleònics que van cremar la vila el 1809, el vell i mai prou valorat prior Sebastià Rich traient la pols a les relíquies de Sant Antoni i Sant Justí...

Bé, doncs el Confeti (el llebrer de casa) i jo passejàvem prop d’una antiga era on ara només ja es molen els meus records d’infant. Havíem olorat els herbois de farigola i tallat unes plantes de fonoll per donar sabor a les olives. I la vam sentir i escoltar. L’au misteriosa, ens mirava des d’una filada elèctrica. “Uuuuuh, uh! feia la tórtora turca. L’ocell que simbolitza l’amor i la fidelitat. “Digues-li al pare, que ets tu.quan tornis a internar-te en el cel”, li vaig dir.

PS

Feu-me arribar, lectors, quin és moment màgic de la vostra vila, per tal de confegir L’Atlas dels Horaris Encantats del Penedès.