LA RESPOSTA
En els
darrers anys de vida, el pare tenia una mena d’obsessió pel crit d’uns ocells
desconeguts. Tant si el lector viu al camp com a la ciutat, haurà escoltat
algun cop el crit (no arriba a cant) d’aquesta espècie voladora. És una mena de
“uuuuuh, uh...” Com passa generalment amb la gent gran (i jo ja començo a
desconfiar de la filla) no fem gaire cas del que ens diuen. Ens empesquem un
munt de mentides per a fer veure que ens interessa el tema, creient que ser
vell és sinònim de ser beneit. Ara que el pare no hi és (almenys de la manera
en què abans hi era) , he heretat la mateixa fascinació per a descobrir quina
és l’espècie que emet aquella veu enigmàtica.
Va ser
(on podria ser si no?) a la màgica vila de Sant Quintí de Mediona, que vaig
trobar la resposta. Però abans de comunicar-la, permeteu-me algunes
consideracions que crec oportunes. Cada lloc té uns moments determinats del
dia, com les persones tenen certa edat, en què es manifesta tota la seva
essència. El perquè, no el sé. Tindrà a veure potser amb la geometria fractal,
el tel·lurisme o les dèries personals. A Sant Quintí, l’ínterim horari és entre
les dotze del migdia i les quatre de la tarda. És un lapsus de quietud, a la
vila, Tan sols els enigmàtics gats, tan lligats al misteri, es deixen veure
discretament, ells sabran per quines raons. De petit, a l’estiu m’escapolia de
casa a través d’una finestra que donava a l’escala i a la qual hi arribava
emparrant-me a la pica del lavabo, per tal de lliurar-me de la depressiva
obligació de fer la migdiada. Sempre passava entre les tres i les quatre de la
tarda, i com digué un personatge de Blade Runner, “jo he vist coses que mai
creuríeu”. Criatures catalogades en la criptologia onírica, fantasmagòrics
soldats napoleònics que van cremar la vila el 1809, el vell i mai prou valorat
prior Sebastià Rich traient la pols a les relíquies de Sant Antoni i Sant
Justí...
Bé,
doncs el Confeti (el llebrer de casa) i jo passejàvem prop d’una antiga era on ara
només ja es molen els meus records d’infant. Havíem olorat els herbois de
farigola i tallat unes plantes de fonoll per donar sabor a les olives. I la vam
sentir i escoltar. L’au misteriosa, ens mirava des d’una filada elèctrica.
“Uuuuuh, uh! feia la tórtora turca. L’ocell que simbolitza l’amor i la
fidelitat. “Digues-li al pare, que ets tu.quan tornis a internar-te en el cel”,
li vaig dir.
PS
Feu-me
arribar, lectors, quin és moment màgic de la vostra vila, per tal de confegir
L’Atlas dels Horaris Encantats del Penedès.
