AMB LA TÈCNICA DE PERUCHO

 

El matí del trenta-un d’octubre de 1912, estant assegut el baró de Ribadrola prop de la llar foc del saló del palauet, recuperant-se d’un dolor de ciàtica, s’aparegué el fantasma del general Sardà. Aclareix don Pedro Távara en el seu volum De monstris et umbris (1657, Luca, excudendi M. Piator) que no és gens d’estrany que les ànimes es deixin veure a ple dia. El que passa és que qui més qui menys, en les hores diürnes, va atrafegat, sovint fora de casa, i per això no es veuen els fantasmes en aquells moments del matí o del migdia.

Després de rememorar, com sempre feia, la victoriosa batalla del Pla de La Guixera, el general i el baró (descendent d’aquell per branca materna) passaren a repassar la situació política europea del moment. Semblava que aquesta s’estava enredant, amb pactes de no agressió entre les potències, i la sempre delicada “qüestio dels Balcans”. Sardà, exiliat a l’imperi Austrohongarés després de la derrota de la Guerra du Successió, havia lluitat a l’exèrcit imperial contra els turcs, assignat a un regiment d’hússars serbis. Coneixia prou bé el tarannà d’aquells pobles indòmits, que a més de l’odi contra els turcs, també se’l tenien entre croates i serbis, i kosovars i montenegrins. “Un vertader vesper” va sentenciar tustant el sabre. Passaren a pontificar sobre el succés de l’any, que no era altre que l’enfonsament del vaixell Titànic l’abril passat. El baró, home de profundes conviccions cristianes, va comparar aquell esdeveniment amb l’ensorrament de la Torre de Babel. “La supèrbia humana s’humilia davant els designis de la naturalesa, empesos pel Senyor”, va dir mentre es servia una altra copa de conyac francès.

Després van col·locar les peces d’escacs damunt el bellíssim tauler de fusta de cedre del Líban. El general, posseïdor de coneixements estratègics en l’art de la guerra, esdevenia un adversari formidable i exigia tota l’atenció del baró. Amb tot, aquest obtenia algunes victòries, ja que era un estudiós del  Libro de la invención liberal y arte del juego del ajedrez, del campió Ruy López de Segura, publicat el 1561 a Alcalà de Henares. Un cop finalitzada la partida, aquell cop acabada en taules, Sardà va excusar-se dient que tenia reunió d’oficials traspassats. La fina gelor que havia surat pel saló durant la seva estada s’esvaí, i tan sols quedà una lleugera taca d’humitat damunt la tela del sofà.